Me dijeron

http://www.ivoox.com/me-dijeron_md_1479003_1.mp3″

Ir a descargar


El otro día me dijeron
que frene la lengua,
que modere los actos,
que critique, que señale,
que me inconforme.

Pero, en voz baja.
Y entre nosotras.

Que los compañeros de lucha,
cualquier lucha,
se pueden sentir afectados.

Que espere, que el movimiento social,
cualquier movimiento social,
tiene planes para las mujeres,
pero, que espere,
todavía no es el tiempo, ni la hora.

El otro día me dijeron
que sea más responsable
al decir antipatriarcado,
al denunciar al que acosa,
al señalar al que desprecia.

Que cuide a los compañeros,
que sea amorosa,
que les haga sentir bienvenidos,
que mis reclamos no vayan a ofenderlos.

Me lo dijo una, que se dice compañera,
y le he preguntado.

Pero, no ha ido a ver al indio,
para decirle que denuncie bajito
al caxlan que lo desprecia.

Y no ha ido a ver al obrero,
para decirle que espere,
que sea más amable
en sus reclamos con el patrón.

Y no ha ido a ver al campesino,
para decirle que defienda su tierra
con amabilidad y sonrisa.

Pero a mí, sí ha venido a hablarme
para decirme que no vea,
que si veo no señale,
que no lo tome como ofensa.
Que comprenda.

Me dijeron.
Que finja, que no me dé cuenta
de que éste mira mis senos,
de que éste me estorba la palabra,
de que éste me llama a la elegancia femenina,
de que éstos no son de los míos.
De que dicen lesbiana, pero en voz baja.

Que por las buenas son mejor las cosas.
Que no demuestre el abuso.
Que no llame machista.
Que no use la palabra misoginia
para el que me niega.

Que acompañe al movimiento
y, por las buenas, ya irá tocando la nuestra.

Me dijeron,
y estoy pensando que no es justo.

Para murmurar el descontento,
para perpetuar los roles,
mejor me habría quedado en casa a lavar los platos.

Que nada más no puedo.
Ni he de callarme.
Ni cerrar lo ojos, ni fingir.
Ni moderar la lengua ni los actos.
Que no dejaré de criticar, ni de señalar, ni de inconformarme.

Ya hemos dado mucho.
Ya dieron bastante mis madres y abuelas.
Hemos sido tantas:
Las presas políticas,
las agredidas,
las trabajadoras,
las que sostienen la casa mientras la huelga,
las que siembran la tierra,
las sindicalistas,
las maestras,
las que nunca son nombradas,
las que toman los medios.
las que barren y reparten volantes mientras el macho líder hace discurso.
Las que ya están hartas…
Todas, mis hermanas.

Que ya toca la nuestra y no para luego.
Que hay que decir: ya, a este tiempo y a esta hora.

Que para gritar contra la opresión, no hay corrección política.
Decir: hay una izquierda machista y reaccionaria, no me atemoriza.

Me dijeron, me sugieren, me invitan a moderarme.
Pero yo, nada más no puedo.

Yo entiendo ser mujer de otra forma.
Yo quiero de otro modo hacer las cosas.

No voy a disculparme,
No puedo condolerme.

Porque tengo esta voz.
Es voz libre y autónoma.
Es voz nueva, revolucionaria.

Patricia Karina Vergara Sánchez

Poema nº 15 del Poemario inédito

http://www.ivoox.com/poema-15_md_1446632_1.mp3″

Ir a descargar

Era molt difícil eliminar totes les ombres,
                                              els clarobscurs,
                                              els angles morts,
                                             les zones fosques.
La nostra història
tenia la bellesa de la decadència,
i l’especulació de l’amor és inevitable,
tard o d’hora sempre arriba,
o això és el que jo et repetia
mentre tu mastegaves xiclet per no parlar.
Silencis de maduixa àcida
i fang a les sabates
al creuar els solars en ruïnes
on hi havia les cases més baixes i barates
del teu petit barri,
allà on es van fer tots els barris nous.

De veritat pensaves que el camí de l’amor pot començar aquí,
enmig de la Meridiana?

Coneixíem la dificultat de viure

entre reixes protectores
assenyalant
                        en vermell
la por al desnonament
                         salvatge.
Esquerdes i voreres aixecades enmig de naus industrials
del Poblenou o de la Zona Franca
que ens acollien de matinada
sense poder compartir paraules,
només sexe,
sexe fosc i descontrolat,
de carrer,
de cantonada
amb llum somorta,
                       morta
com la nostra filla
que mai no va tenir ni nom.
Avui,
-conscient que l’esperança
és la disfressa més luxosa
que pot lluir la maleïda derrota-
m’amago entre cares maltractades;
el carrer del Malnom, estret i brut,
com la distància que ens uneix
o el record tendre que sagna
                                          -dins la blancor d’aquesta carnisseria islàmica:
La nostàlgia mirant a l’est.

David Caño

LA LLIBERTAT

http://www.ivoox.com/libertad_md_1285035_1.mp3″

Ir a descargar

La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l’intent,
és sincerar-te.

La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l’oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Revolució, Insurgència,
Autoorganització.

La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t’han incultat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
amb patis enormes
on només podies donar voltes.

La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba dansant al voltant d’una foguera,
les calces de la cambrera fent de bandera
negra
a l’estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l’últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar…

La llibertat és treballar poc i llegir molt,
és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l’abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

David Caño