Poema nº 15 del Poemario inédito

http://www.ivoox.com/poema-15_md_1446632_1.mp3″

Ir a descargar

Era molt difícil eliminar totes les ombres,
                                              els clarobscurs,
                                              els angles morts,
                                             les zones fosques.
La nostra història
tenia la bellesa de la decadència,
i l’especulació de l’amor és inevitable,
tard o d’hora sempre arriba,
o això és el que jo et repetia
mentre tu mastegaves xiclet per no parlar.
Silencis de maduixa àcida
i fang a les sabates
al creuar els solars en ruïnes
on hi havia les cases més baixes i barates
del teu petit barri,
allà on es van fer tots els barris nous.

De veritat pensaves que el camí de l’amor pot començar aquí,
enmig de la Meridiana?

Coneixíem la dificultat de viure

entre reixes protectores
assenyalant
                        en vermell
la por al desnonament
                         salvatge.
Esquerdes i voreres aixecades enmig de naus industrials
del Poblenou o de la Zona Franca
que ens acollien de matinada
sense poder compartir paraules,
només sexe,
sexe fosc i descontrolat,
de carrer,
de cantonada
amb llum somorta,
                       morta
com la nostra filla
que mai no va tenir ni nom.
Avui,
-conscient que l’esperança
és la disfressa més luxosa
que pot lluir la maleïda derrota-
m’amago entre cares maltractades;
el carrer del Malnom, estret i brut,
com la distància que ens uneix
o el record tendre que sagna
                                          -dins la blancor d’aquesta carnisseria islàmica:
La nostàlgia mirant a l’est.

David Caño